Torxa olímpica

La torxa olímpica

André Ricard va ser l’encarregat del disseny de la torxa olímpica, que va ser un procés llarg i complex que havia de respondre tant a les necessitats tècniques com a les simbòliques del dispositiu.

Pel què fa a les qüestions tècniques, calia tenir en compte que s’havien de cobrir uns 6.000 km de relleus, cadascun dels quals seria d’un quilòmetre o menys i d’una durada d’entre deu i vint minuts, i que, seguint la tradició, cada rellevista es quedaria la torxa que havia portat en el tram que li pertocava. Així doncs, en una primera etapa, l’Escola d’Engiyners de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) va fer un estudi dels sistemes de combustió per determinar que la millor opció era utilitzar el gas. A partir d’aquí es va encarregar a l’oficina tècnica de Catalana de Gas que preparés un prototip que complís els requisits necessaris de combustió per a la torxa. També es van tenir en compte aspectes tècnics com el pes i la seguretat dels atletes.

Un cop resoltes les qüestions tècniques, ja es va poder definir la mida del capçal i del dipòsit de gas i es va prosseguir a fer el disseny, que havia de respondre a la gran càrrega simbòlica d’aquest objecte. La torxa de Barcelona ’92 tenia un disseny distingible i diferent de les torxes de les olimpíades anteriors, sense buscar, però, una ruptura amb la tradició. Era un objecte amb qualitat estètica de formes contemporànies i havia d’expressar el què és Barcelona.

Es va atorgar direccionalitat al cos de la torxa, per tal de tenir més dinamisme i d’assenyalar el seu propi nord, Barcelona, i es va dissenyar el capçal amb forma de peveter, per assenyalar la destinació final de la flama. La torxa remetia formes triangulars i còniques com a metàfora de les àmfores i la mediterraneïtat i es va fer en alumini cromat, no només per la lleugeresa del material sinó també com a color representatiu de la nostra època. Finalment va tenir una llargada de 66 cm i un pes d’1.2 kg.

A la torxa hi apareixien l’emblema de les anelles olímpiques, el logotip dels Jocs de Barcelona ’92, el número ordinal de l’Olimpíada, la ciutat i l’any.

La làmpada de seguretat

En la cursa de relleus s’havia de preveure la possibilitat que hi haguessin contratemps i s’apagués la torxa, per això a Olímpia es van encendre tres llums de seguretat que garantien que sempre hi hagués una flama original per a tornar a encendre la torxa. Per al seu disseny es va adoptar el disseny tradicional de les làmpades dels miners i es van modificar perquè s’ajustessin més a l’ús que havien de tenir. Es tractaven de tres cilindres de 28 cm d’alçada i 8 de diàmetre fets amb llautó daurat.

El peveter d’etapa

Cada dia la cursa de relleus acabava en una ciutat en la qual se celebrava un acte de recepció de la flama encenent-hi un peveter d’etapa que romandria encès durant hores. Es va dissenyar un peveter gran i visible que acollís la flama de manera cerimoniosa i estava format per un monòlit de granit rematat per un capçal com el de la torxa però de dimensions més grans.